PREMI MILLOR OBRA 2011 PREMIS TIME OUT
L’AINA té trenta anys i somia ser escriptora, però no s’atreveix. Acaba de ser abandonada per la seva parella. La LAIA i l’ÒSCAR la volen animar perquè aprofiti l’oportunitat i faci realitat somnis que havia aparcat: Escriure. Portaran a sopar a casa l’AINA al MARCOS. El poeta capaç d’enamorar amb uns versos. En MARCOS, però, no es satisfà amb un sopar ple de converses banals, exigeix aliment espiritual. Actua com un depredador. L’AINA, la LAIA i l’ÒSCAR veuen com es desmunten les seves vides. Ells són fràgils, s’han perdut en l’apatia contemporània, s’han ofegat en el dubte i ELL se n’aprofita.
Dramatúrgia, Direcció i Espai Escènic >>
Jordi Casanovas
Intèrprets>>
Roser Blanch és AINA
Clara Cols és LAIA
Pablo Lammers és ÒSCAR
Sergio Matamala és MARCOS
Caracterització: Lorena Moró i Blanca Caminal
Fotografia: Roser Blanch
Ajudant de Producció: Marina Fita
Regidoria: Blanca Caminal
Tècnic funció: Dani Martínez
Fotografia cartell: Roser Blanch
Fotografia: Paco Sierra
Producció: FlyHard Produccions
Durada de l’espectacle: 90 minuts
CRÍTIQUES
Un home amb ulleres de pasta
La companyia FlyHard retrata una generació frustrada i marcada pels pseudointel·lectuals ‘gafapastes’ amb poder(s)
La companyia FlyHard, que dirigeix Jordi Casanovas, ha inaugurat a Sants (al carrer d’Alpens, 3) una sala que porta el mateix nom del grup. Ho han fet amb una revisió de l’espectacle Tetris, estrenat a AREAtangent el 2006 i posteriorment reposat al Versus, i una de les obres de la trilogia Hardcore Videogames. La proposta del jove i prolífic dramaturg i director català, tenia i té el suficient interès per haver gaudit d’una exhibició més llarga, que ara li arriba en una sala pròpia per a quaranta espectadors i una atmosfera tan de Buenos Aires com l’escriptura de Javier Daulte o Rafael Spregelburd, autors amb qui alguns crítics el van relacionar quan va començar a despuntar la seva carrera en el teatre.
L’argument continua sent el mateix, encara que el canvi de títol per Un home amb ulleres de pasta, molt de cinema independent nord-americà, escau a aquesta història en la qual es barreja la intriga d’un thriller amb la fantasia d’última generació, la del vampirisme. Un vampirisme intel·lectual amb què Casanovas retrata els comportaments de quatre amics de trenta anys amb inquietuds artístiques.
La Laia (Clara Cols), funcionària municipal, i l’Òscar (Pablo Lammers), videoartista que fa publicitat, decideixen consolar l’Aina (Roser Blanch), que vol ser escriptora de contes i ha estat recentment abandonada per la seva parella, amb un sopar on porten en Marcos (Sergio Matamala), un poeta suposadament famós i encantat de conèixer-los que els ha fascinat més enllà del que és raonable. Però el convidat d’ulleres de pasta, en principi un noi de bones maneres i tracte agradable, va desvelant el seu veritable caràcter violent. Un cregut que no dubta a desqualificar fins a l’insult els seus companys de sopar, i encara va més lluny quan l’Aina descobreix la seva impostura. La comèdia atrapa pel ritme, la credibilitat dels personatges i la naturalitat dels intèrprets. Teatre en un saló amb satisfacció garantida. I amb preus anticrisi: 10 o 5 euros, segons l’estat de la vostra butxaca. Sens dubte, del millor que hi ha a la cartellera. –Santi Fondevila
Aína y el vampiro literario
JAVIER VALLEJO - Madrid – 07/03/2011
Atención al autor Jordi Casanovas y a Flyhard, joven compañía catalana que ha estrenado con éxito merecido una docena de comedias suyas: de haberlo querido él, alguna estaría llenando grandes teatros con repartos de campanillas, pero eso sería traicionar el espíritu de equipo que respira su trabajo y el de Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers y Sergio Matamala, sus actores. Son estupendos los cuatro: pasan por emociones extremas sin sobreactuar y se expresan con sinceridad rotunda. Casanovas escribe cada papel pensando en ellos, y se nota. Sus comedias hablan del aquí y ahora, con un toque paranormal. La ruina, estrenada en 2008, anticipó el actual crash económico. Algunas recibieron premios y la mayoría el reconocimiento de crítica y público.
Flyhard entra por fin en Madrid, por la coqueta puerta pequeña de la nueva sala AZarte, en Chueca, que le viene al pelo a Un hombre con gafas de pasta, comedia cómica aristotélica en la que se entreveran la crítica de costumbres, el suspense y el grand-guignol psicológico de comienzos del siglo XX. Encerrados en el comedor de la casa de Aina, librera abandonada por su novio, ella y sus amigos Óscar y Laia se vuelven del revés a medida que transcurre la cena a la que han invitado a Marcos, intelectual con el yo priápico.
Verosimilitud
Los intérpretes, muy bien dirigidos, tienen esa teatralidad natural de los actores argentinos de Claudio Tolcachir y Javier Daulte: verles es como espiar en casa ajena. Refuerzan esa impresión lo recoleto del escenario y el diseño de luz, que incorpora lámparas domésticas. Cerca del final, cuando la comedia, aún sin perder su ironía, se desparrama en situaciones de cine de terror y Casanovas fuerza la verosimilitud de ciertas reacciones, los actores consiguen con la actitud de sus personajes y la intensidad sostenida de su verdad que demos crédito sin desmayo a lo que está pasando.
Un hombre con gafas de pasta habla de cómo se encumbran ambiciosos sin talento, mientras gente valiosa queda en el anonimato: su crítica tendría otro efecto de haber perfilado Casanovas con más finura a ese vampiro literario sostenido por becas y ayudas a la creación.
